Suplement

Cinema

‘Vengadores: Endgame’

Joan Salvany
13 de maig de 2019

Un començament prometedor. Després, un zènit no exempt d’entrebancs, però fort de varis blockbusters estimulants i diferents. I una última etapa que, segons amenacen pel·lícules com Black Panther i Capitana Marvel, ens farà enyorar, i molt, els anys d’innocència original.

Igual que va passar amb els còmics, ja fa dècades, Marvel està creuant ara mateix al cinema la frontera entre allò trencador i allò adotzenat. D’aquí que resulti commovedora: A més de ser una pel·lícula de ple dret, suposa una invitació a tornar a la vista enrere i pensar que, encara que el que ens espera aparenti una davallada, aquesta dècada d’aventurers amb disfressa ha valgut la pena.

El millor elogi que es pot fer al darrer lliurament és que amb prou feines s’assembla en res a la seva predecessora, excepte en una cosa: si aquell film semblava un híbrid de diverses pel·lícules amalgamades entre si, el que ens ocupa amplia aquesta impressió fins a allò ciclopi, combinant premisses, trames i matisos incompatibles en aparença fins a formar amb ells un monstre tan desapariat com adorable i, a vegades, exultant.

Hom diria que en ella se citen un drama intimista sobre la pèrdua, una comèdia, una història de robatoris perfectes i una reflexió agredolça alhora que cinèfila: les picades d’ullet a altres pel·lícules, bé visuals, bé de paraula, són en elles una lliçó sobre perdre i recuperar oportunitats a la vida.

Autohomenatge de Marvel, que es propina a si mateixa, quelcom que resultaria carregós si no fos perquè aquesta classe d’ampul·lositat irònica va ser consubstancial als millors anys de la casa de vinyetes. Ah, i també una pel·lícula d’acció. La qual, si bé tarda a arribar, encerta allà on Infiniti War la cagava: En el gran moment èpic d’Endgame, que es perllonga durant gairebé una hora, sí que hi ha personatges i, el més important, idees com per omplir una splash.

El salt mortal és, per força, irregular, i cap jurat li donaria un 10. Però això ho converteix tot en encara millor. Quelcom evocat en el propi guió, perquè una de les virtuts de la cinta és com ens mostra els seus protagonistes més fets trencats i imperfectes que mai per, a poc a poc, recompondre’ls i fer-los créixer fins a magnituds que sorprendran a molts i que ens posen en contacte amb aquest broll mitològic que el gènere de superherois canalitza en els seus millors moments.

Una pena que l’esclat hagi de ser forçosament transitori. En un món perfecte, el to de celebració del film no correspondria només a un final de cicle, sinó també a una decisió sàvia. “Hem fet quelcom que ningú creia possible i ho hem fet bé: és hora de donar la missió per complerta” devien pensar els executius de rigor. Però en el nostre univers hi ha un poder més arrasador.Vengadores 3?

  • Compartir