Suplement

Economia

  • Compartir

Vents de reflació

Joan Carles Arredondo
7 de juny de 2021

Després de l’apatia pròpia d’un any pandèmic els preus dels productes tendeixen a créixer de manera notable. La inflació es desperta, després d’haver perdut els índexs negatius que va acumular durant tot el 2020 aquest mes de febrer. A l’abril, l’índex de preus de consum (IPC) ja s’enfilava per sobre del 2,2% respecte a l’any anterior. Tot i que avaluar aïlladament un únic mes pot portar a conclusions precipitades, aquest increment interanual per sobre del 2% –una xifra a la qual no s’arribava des de l’any 2018– vindria a ser un indicador que el consum s’està reactivant a més ritme que la producció. Hi ha ganes de consumir, més estalvis (per qui ha tingut la fortuna de no haver perdut la feina ni de passar per processos d’ERTO), però l’engranatge productiu i, sobretot, de serveis encara no està al 100%. Més demanda i menys oferta es tradueix, segons la lectura econòmica més clàssica, en preus superiors.

El que es fa estrany de la situació actual és que els preus s’incrementin encara que l’economia no estigui del tot recuperada. És tan atípic que la inflació creixi en temps de recessió que els economistes tenen un concepte per definir aquesta situació: reflació.

Que els preus creixin ara s’explica en part per l’efecte rebot que comporta el despertar el consum i les restriccions productives. Però també és sabut que les polítiques monetàries que apliquin els estats i els bancs centrals incideixen en l’evolució dels preus. En l’últim any, la pandèmia ha portat grans necessitats que han disparat les despeses dels estats. Tot plegat s’ha produït en un context en el qual els bancs centrals encara no havien aixecat les mesures d’estímul econòmic –bàsicament de tipus d’interès mínims– derivades de la crisi de 2008. Eren tipus d’interès mínim que tenien entre els objectius, precisament, animar la demanda dels consumidors i les inversions de les empreses per empènyer una inflació que estava en nivells molt baixos.

Ara es produeix el perill que aquelles mesures d’estímul contribueixin a augmentar els preus. Com que hi ha bancs centrals, com l’europeu, que tenen com a única consigna que la inflació sigui moderada –al voltant del 2%–, la temptació d’apujar els tipus d’interès començarà a estar sobre la taula. Però la pujada de tipus arribarà amb estats i amb empreses altament endeutades i la factura per retornar aquests deutes s’encariria. Aquest és un perill real que planarà sobre l’encara incerta recuperació econòmica postpandèmica. Un perill encara més intens per als països més fortament endeutats, com és el cas d’Espanya, que arriba a un deute del 125% del PIB, la dada més alta des de finals del segle XIX i principis del XX, passada la guerra de Cuba. És un endeutament elevat perquè, al mateix temps que l’Estat s’endeuta per pagar les necessitats sanitàries i les compensacions a empreses i treballadors, el PIB es redueix. És previsible que quan el producte interior brut emprengui l’esperat camí de la recuperació l’indicador de percentatge baixi i els senyals d’alarma siguin menors.

Respecte a l’evolució dels preus, s’ha fet ben perceptible que les mesures per pal·liar els efectes de la Covid es van haver de prendre amb urgència, sense gaire temps de laboratori per valorar pros i contres. És completament justificable que es procedís amb pressa, perquè les necessitats no esperaven. Ara, es comencen a veure algunes conseqüències d’aquelles decisions urgents, però les necessitats no són tan imminents i convindrà que les mesures es prenguin amb precaució per no provocar més desajustos en unes economies que tot just estan despertant.

Aquesta evolució alcista dels preus vinculada a un augment del consum mentre els engranatges productius encara no estan del tot greixats és una explicació tècnica i perfectament aplicable al moment actual. Però, com sempre, és necessari no quedar-se només amb una única explicació –tècnica, en aquest cas– i sentir-s’hi confortable. Aquesta és una part del fenomen. Però si s’analitza més aprofundidament l’estructura de l’IPC es podrà comprovar com hi ha aspectes que estan contribuint a donar una aparença de fort creixement de preus força influïda per aspectes que no són únicament econòmics. Quan s’analitza l’evolució de preus, s’acostuma a parlar de la inflació subjacent. És aquella que treu de la derivada aquells productes amb més volatilitat dels mercats (bàsicament l’energia i els carburants i una part dels aliments). Doncs bé, la inflació subjacent del mes d’abril a l’Estat és del 0%, segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística.

Això significa que estan creixent els preus més vinculats a l’especulació. Respecte als costos energètics, es produeix –en part– un efecte estadístic: la comparativa de preus s’estableix amb un mes d’abril en què la caiguda del consum va comportar també un abaratiment dels preus. Hi havia poc consum i fins i tot el petroli va tocar cotitzacions mínimes el mes de març de l’any passat. Aquesta correcció estadística no és aplicable als aliments no elaborats. Onze mesos seguits de creixement, amb repunts en les últimes setmanes. En els grans mercats internacionals, el blat va créixer un 37%, la soja un 85%, i el blat de moro un 135% en l’últim mes. Emergència climàtica a banda (que també és part de l’explicació), els moviments especulatius de determinats inversors estan fent la resta. L’actual escenari de reflació mostra que hi ha més consum, però també més especulació. Alerta, doncs, amb les temptacions de retirar els estímuls públics.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *