Suplement

Alegria interior

Viatjar drets

Jordi Soler
4 de novembre de 2019

Qui em llegeix i em coneix sap que de tant en tant utilitzo analogies ferroviàries per explicar els meus temes de forma més metafòrica. Avui és un d’aquests dies, i és que un viatge amb tren i un recorregut vital tenen moltes coses en comú.

Quan pugem al tren de la vida desconeixem amb què ens trobarem però amb cada tram, parada o estació nova que anem superant anem creixent, avançant i la nostra experiència cada vegada es va enriquint més. Hi ha viatges que els fem en solitari, d’altres excessivament acompanyats, en alguns podem gaudir d’una posta de sol màgica mentre que en altres ens toca patir els sotracs d’un tram més deficient; en qualsevol cas, ens fa la sensació que no podem triar, que el company de viatge i el vagó formen part d’un destí que ja està escrit i que s’ha d’acceptar sense cap qüestionament.

A tall d’exemple puc explicar la meva experiència com a testimoni d’un parell de viatges on l’aire condicionat provocava un fred glacial i ningú gosava aixecar-se i canviar de vagó en trams on el tren anava mig buit. Sembla com si el fet que ja estiguem en marxa ens impedeixi aixecar-nos i travessar una porta que separa un congelador d’un espai agradable, i això no hauria de ser així. Sempre hem de poder fer quelcom per millorar la nostra situació actual, ja que anar drets i agafats a una barra pot ser millor opció que aguantar una companyia o un clima que ens emmalalteix. El tren és el vehicle que ens transporta d’un lloc a un altre però en molts casos nosaltres podem decidir com volem viure aquest viatge, si som hàbils i encertem la companyia el recorregut serà molt profitós. En canvi, si ens aferrem a la nostra butaca pot ser un suplici.

A la nostra vida ens passa el mateix, de vegades perdem la perspectiva i no gosem agafar el control, ens limitem a seguir la nostra rutina diària i acceptar les situacions que ens arriben com si fossin sentències irrevocables que el destí ha decidit per nosaltres i que amb l’ajuda de la lamentació i la justificació ens col·loca en una posició de víctima que en moltes ocasions ja ens està bé.
Arribats a aquest punt la pregunta és: quin exemple volem donar als nostres fills o a la gent del nostre entorn? Els ensenyem que els mals del món estan en mans d’un factor extern, inabastable i que fins que aquest no faci un canvi i s’ajusti al nostre programa mental les coses continuaran igual? O decidim assumir responsabilitats, sortir de la nostra zona de confort i atrevir-nos a reconèixer que tot allò que no ens agrada no és només culpa dels altres. Cal canviar el “si no fos…” pel “què hi puc fer jo…” i si ens toca viatjar drets i agafats a la barra hem de saber que quan ens toqui baixar del nostre vagó és molt possible que la sensació obtinguda compensi sobradament l’esforç realitzat. Una vegada més, bon viatge.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *