Suplement

L'entrevista

Vicenç Lozano: “Al Vaticà hi he trobat la millor i la pitjor gent del món”

Jordi Vilarrodà
4 d'abril de 2021

Tres dècades exercint el periodisme al Vaticà han donat a Vicenç Lozano (Vic, 1956) un coneixement profund sobre els mecanismes del poder en el centre mundial de l’Església catòlica. Tot allò que ja coneixíem a través de les seves cròniques i reportatges a TV3, però sobretot moltes coses que no havia pogut explicar en aquest format són ara part del llibre Intrigues i poder al Vaticà (Ed. 62), que en pocs dies s’ha situat entre els cinc més venuts de no-ficció a Catalunya.

Fer de periodista en un lloc com el Vaticà és especialment difícil? Al principi que vostè hi era, li van dir: “Aquí, el que no és sagrat, és secret”.
Aquesta és la norma que t’etziben quan ets novell, a la Sala Stampa [sala de premsa ] de la Santa Seu. I realment és complex i difícil, perquè topes amb la manca de transparència que sempre ha tingut aquesta institució. A través de la sala de premsa del Vaticà s’ha procurat frenar els periodistes que han intentat anar més enllà de la nota oficial o de la roda de premsa. Hi ha un grup de periodistes que som, o érem, una minoria i que intentàvem saltar aquesta barrera, copsant la realitat del que està passant allà dins, que és un lloc molt delicat.

Com s’enfronta a aquest repte des del punt de vista professional?
Des de la filosofia de pensar que treballava en una televisió pública, que el meu sou me’l pagaven tots els catalans –gent de fe catòlica, d’altres religions, agnòstics o ateus– i per tant em devia a l’ofici de periodista. Una ètica potser antiga, però és la que vaig aprendre a la facultat, i la que em fa anar més enllà de les versions oficials.

Ha esperat a jubilar-se per escriure aquest llibre. Hi explica tot allò que no havia pogut dir?
El format del mateix mitjà televisiu implica que la imatge sigui la base informativa, i això marca. Molts dels temes que es poden publicar ara en un llibre no tenen imatge. I per televisió et quedaves molt limitat: ensenyar un edifici o una porta no aportava res de nou. A això cal sumar-hi les característiques de la xarxa de confidents o de fonts que m’he anat creant aquests anys, i la majoria són gent reticent o absolutament al·lèrgica a posar-se davant d’una càmera. A part que cremaria la font i no em podrien tornar a explicar mai més res. Tot això fa que en el llibre sí que hi hagi moltes coses que no havia pogut explicar.

Fabular sobre el Vaticà, fer El Codi da Vinci és una cosa, i fer periodisme, una altra…
He intentat escriure un llibre tan àgil com fos possible, no un assaig intel·lectual sobre el Vaticà sinó un llibre periodístic. De tot el que explico no hi ha res de ficció, és pura realitat. I aquest pura realitat ens porta a veure que moltes coses que s’expliquen superen la ficció.

Va arribar allà amb una certa innocència periodística, és a dir, pensant que serien possibles coses que després no ho van ser?
Sí, fins i tot alguns companys m’havien demanat: per què no entrevistes aquest o aquell? A vegades ha sortit, altres no ha pogut ser per les raons que explicava. Innocent? Sí, era novell, no coneixia els intríngulis vaticans, i vaig tenir l’ajuda sòlida d’una periodista com era Paloma Gómez Borrero…

En la memòria de molta gent, la corresponsal històrica de TVE a Roma!
I malgrat estar als antípodes de pensament, i fins i tot de manera de veure el periodisme, era una dona molt honesta i educada que em va donar un cop de mà. Vam tenir una gran relació personal i familiar. Li dedico tot un apartat del llibre perquè crec que era just fer-ho. Tenia una imatge molt conservadora, i ho era, però en la proximitat era agradable. Com ella, altres companys de professió italians, vaticanistes destacats com Marco Politi. Vaig trobar-me amb un mur molt alt, però amb la seva ajuda el vaig anar escalant.

Com a periodista, viu tres papats: el de Joan Pau II, el de Benet XVI i l’actual de Francesc. El primer, el de Karol Wojtyla, va ser el més influent, i no només pel temps que va durar?
Evidentment. El tercer pontificat més llarg de la història. Però al mateix temps, el que ha marcat més l’Església en les últimes dècades. Tant, que l’arriba a marcar fins i tot ara, amb el papa Francesc intentant trencar barreres que el polonès havia marcat. Wojtyla va ser el papa més viatger, més mediàtic i més conscient del paper del Vaticà en la geopolítica. Va ser un pilar fonamental en la caiguda dels règims comunistes de l’Europa de l’Est. Va marcar l’Església també en el càncer que viu l’Església ara, el de la pederàstia, perquè va tenir una tolerància absoluta vers aquest tema. La continuïtat, de fet, de la política ancestral que havia seguit sempre el Vaticà, però que es fa més clara quan comencen a esclatar els escàndols, i ell protegeix els botxins i ignora les víctimes. Això es comença a trencar amb Benet XVI però sobretot amb Francesc, definitivament.

En referència a l’ensorrament del comunisme, el llibre dona detalls d’un pacte secret, establert pel president nord-americà Ronald Reagan, el llavors sindicalista polonès Lech Walesa i el mateix papa…
És un tema que sempre vaig intentar esbrinar tant com vaig poder dins del Vaticà. No pensi que hi ha hagut facilitats per explicar aquest període, des de la Secretaria d’Estat. Va ser gràcies a la ratificació que em va fer Walesa quan ja era president de Polònia, en una entrevista diguem que surrealista que hi vaig tenir a Varsòvia. Me’l va confirmar ell, i des dels Estats Units, exassessors de Reagan. Per tant, el puc explicar. I exemplifica molt bé com funciona aquesta geopolítica vaticana en tot moment.

La mítica diplomàcia de la Santa Seu…
Molt activa fins ara mateix, amb el paper que està fent el Vaticà per reconduir les relacions amb la Xina. Això encara ve de l’època de Wojtyla.

Vostè diu que li interessa, per sobre de tot, explicar els mecanismes del poder. En termes d’avui, diríem que el Vaticà és un soft power, d’aquells que s’exerceixen sense que es noti gaire?
Un hard power, diria jo! Al món hi ha tres grans religions monoteistes: el cristianisme, l’islam i el judaisme. I l’única de les tres que té un centre de poder únic és el cristianisme en la seva versió catòlica. Sí que hi ha muftís importants a l’islam, o rabins en el judaisme. Però no una figura que centralitzi el poder, com el papa. I a més, amb un estat propi, el Vaticà. La seva influència va molt més enllà dels 1.200 milions de persones declarats catòlics oficialment al món. És un poder secular, amb més de dos mil anys d’història! Em trobo amb líders d’altres religions que coincideixen a respectar, més enllà de diferències doctrinals, les paraules de l’actual papa Francesc sobre la pau o la misericòrdia. S’ha erigit en líder no només religiós sinó ètic i moral del segle XXI, i això li dona una força impressionant.

En el seu llibre llegim escàndols molt diversos, des dels financers de la Banca Vaticana i l’arquebisbe Paul Marcinkus fins a assassinats dins dels murs vaticans o en llocs propers. Però ara, el gran problema mundial de l’Església és la pederàstia?
Fixi’s que els escàndols de què parlo al Vaticà són els de qualsevol lloc semblant del món, basats en el poder, els diners i el sexe. Però la pederàstia és el seu gran taló d’Aquil·les. El poder de l’Església ha significat a vegades abús de poder. I amb impunitat per part de les autoritats civils de molts països davant de fets que només es poden considerar com a criminals. Aquest tumor podria acabar amb el pontificat de Francesc, i fins i tot amb l’Església si no s’hi posa remei. És un repte molt complicat, perquè la pederàstia i els abusos sexuals formen part de la cultura ancestral, de la manera d’actuar que ha tingut l’Església. El mossèn era una de les forces vives dels pobles, oi? Doncs davant d’un cas d’abusos, es feia callar la víctima, es traslladava el capellà i aquí s’acabava tot.

Francesc és només un bon home, que no ho dubto, o també un papa determinat a acabar del tot amb això i amb altres racons de foscor, com la Banca Vaticana? Té una estratègia?
Està decidit, com a mínim, a posar la llavor de les reformes, necessàries i imprescindibles per donar continuïtat a l’Església en un segle XXI ple d’incerteses, i més ara després de la pandèmia. Veurem qui serà el papa que el substitueixi… perquè de la substitució en parla constantment, en el moment en què mori o no es vegi amb forces. En contra de les acusacions que li fan els seus detractors de ser un marxista, o fins i tot un heretge, no hi ha res d’això. Ve d’una cultura argentina, marcada pel peronisme, que no deixa de ser un cert populisme amb pinzellades d’esquerres. Més caritat que no pas donar d’eines perquè la gent dibuixi el seu futur. Però Mario Bergoglio, el papa Francesc, és jesuïta i per tant té una important formació no només humanística sinó com a estratega. Ell la utilitza de manera molt intel·ligent, i el fa tirar endavant entremig dels molts esculls amb què es troba.

“No sabem com va la diplomàcia internacional”

Hem pecat també d’ingenuïtat els catalans, pensant que el Vaticà s’havia de posicionar en el conflicte polític amb Espanya? Sembla que ens vingui a dir que no sabem com va, aquest centre de poder.
No sabem com va la diplomàcia internacional! He tingut ocasió de parlar amb consellers del govern durant el procés, i se sorprenien que aquest papa que cau tan bé aquí no ens donava un cop de mà. Doncs perquè no, perquè no som Croàcia ni Eslovènia quan es van independitzar de l’antiga Iugoslàvia i el Vaticà va ser el primer país que els va reconèixer. Sobretot Croàcia, un país molt catòlic situat al cor dels Balcans! Estem lluny de ser-ho, afortunadament, i tot continua depenent del que passi a Catalunya. A la Secretaria d’Estat hi ha gent, per què no dir-ho?, que podrien ser favorables a una independència de Catalunya. Però la majoria són partidaris de mantenir l’statuo quo. Això no és privatiu només del Vaticà, eh? Passa a totes les cancelleries del món: s’ho han de pensar abans de posicionar-se en el reconeixement d’un nou Estat. Aquí ens hem de centrar –i no sé quina és la fórmula màgica– a fer possible l’aplicació de la resolució de l’ONU que consagra el dret de l’autodeterminació dels pobles. Ens hem de comptar, saber qui té majoria, i a partir d’aquí potser podrem demanar que ens comencin a reconèixer.

Però no només explica escàndols, en el seu llibre. També diu que ha conegut gent extraordinària al Vaticà. N’hi ha?
Sí, com el cardenal polonès Konrad Krajewski, l’Almoiner del Vaticà. El papa l’ha acompanyat algunes vegades, discretament, en les seves sortides nocturnes a les perifèries de Roma per donar un cop de mà a gent que passa necessitat. Al Vaticà, on jo m’hi he acostat sense prejudicis, hi he trobat la millor i la pitjor gent del món. La pederàstia mateixa afecta una minoria dins de l’Església, però el mateix papa diu que si només hi hagués un sol sacerdot que en fos culpable seria un problema greu per a la institució. I no parlem d’un de sol, sinó de milers, que han gaudit d’un sistema d’impunitat.

Per cert, el llibre acaba parlant del braç dret del papa en aquesta qüestió, i és un català de Tortosa, Jordi Bertomeu. Quin és el seu paper?
Un personatge amb el qual ens hem fet amics. És l’agent secret del papa, que en dic jo, per investigar els afers de pederàstia. Viatja arreu del món. Va començar amb Xile i, gràcies a l’informe que va fer, va aconseguir decapitar la cúpula de l’Església xilena implicada en casos de pederàstia. El papa va viatjar a Xile i va cometre l’error de donar suport a la jerarquia. A l’arribar al Vaticà va rebre l’informe de Bertomeu i va adonar-se del seu error, que va reconèixer. Ara, Jordi Bertomeu està actuant a Mèxic, on hi ha una trama immensa que no només afecta l’Església sinó també el poder polític i econòmic.

  • Compartir