Suplement

Alegria interior

Vicències i mort

Irene Boixeda
11 de març de 2021

Som iguals. Vivim i després morim. Amb més o menys estada a la terra. Caiem i remuntem una i altra vegada per ser feliços. Arribant a aconseguir-ho en petits instants més o menys perllongats. Tornant a intentar-ho per esbrinar on ens perdem pel camí. Obrint-nos al més enllà, si volem, per entendre’l un xiquet més. Esborrant tot allò que no ens convé acceptar segons les nostres conviccions per seguir igual d’encantats i amb això vull dir menys oberts amb el nostre dia a dia i actitud corresponent. La meva funció, quina és? Perdre’m i retrobar-me i gaudir-ne.

Més enllà de les paraules de dalt volia expressar que la mort es fa i desfà igual que la vida. En un no res s’enllacen dos cromosomes i també es poden desfer. Nosaltres continuem pensant que la mort d’algú estimat és quelcom inusual. Més aviat poc freqüent i fins i tot injust. La nostra ment brillant pot entendre tot el que li diem. Si som una xic oberts podem aprendre a jugar amb el que ens diem mentalment i verbalment. La mort és normal. Perquè forma part també de la nostra vida i transforma tot allò que sempre ha estat d’una manera concreta vers una altra. Des de la desaparició d’un cos físic fins a la vivència amb aquella persona, entre altres coses. Però no oblidem que la transformació existeix des de l’eternitat i que potser ens convindria acceptar-la.

La mare va morir l’estiu passat, plorant la vaig acomiadar. Sentint una pèrdua important perquè ella era la mama de tota la meva vida. El pare recentment va marxar sense gairebé adonar-nos-en, ell sol. Però la tristesa va ser més palesa encara pel fet de no haver-hi sigut cap de nosaltres. Tots dos eren iguals, la mama i el papa en majúscules. Tenien carisme i do de gents. Eren igual d’amables en les seves corresponents versions com a persona. M’encantava tenir-los i sentir-los a prop. Independents, arriats i ferms. Alegres i simpàtics de mena. Tot això s’ha acabat ara. Però una gran energia que m’arriba al cor a vegades em transmet fermesa per continuar sentint-los des de la versió adulta que soc. L’amor que he sentit i que ens hem tingut s’ha sostingut i perdura i tinc la fe que això serà per sempre. No obstant això, penso que el que sento va més enllà de la pèrdua física. Que són en mi dins i fora però transformats en una energia de conjunt que segons sigui el meu estat d’ànim del moment em fa plorar la pèrdua de la ja no-vivència que voldria mantenir físicament per sempre. Quan em disposo a no pensar i deixar que el meu cor s’obri de veritat, la percepció pot ser-hi de dins cap a fora o a la inversa i crear així un submon diguem-ne virtual que fa que tots coexistim plenament a l’instant. Deixant a part la meva experiència personal, vull convidar-vos a intentar fluir en aquest procés de dol com tots sabem amb un cert grau de dificultat. Renaixent de l’únic dol com a forma només física i obrir-nos a les bones percepcions que queden dins nostre i que els nostres difunts ens han llegat com a regal de vida.

Gràcies papa i mama per estimar-nos tant!

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *