Suplement

L'entrevista

Víctor M. Amela: “Preguntar als nostres avis és una obligació moral”

Jordi Vilarrodà
2 de febrer de 2019

Quan només tenia 10 anys, l’avi de Víctor Amela li va confessar que la vida de Federico García Lorca havia estat a les seves mans. Estirant el fil d’aquest record d’infantesa, el periodista i escriptor barceloní va recuperar la memòria de Manuel Bonilla, l’avi, i també la del seu oncle Pepito Amela, a la novel·la ‘Jo hauria pogut salvar Lorca’ (Ed. Columna). Cada un d’ells, en un bàndol diferent de la Guerra Civil. Tots dos, marcats pels silencis.

Aquesta és una història que vostè portava molt endins, sense saber ni que mai n’escriuria un llibre?
Amb 10 anys, no sabia ni si l’havia entès bé, a l’avi, quan em va dir “Yo pude salvar a Lorca”. Per a mi, Lorca era un nom com Cervantes o Quevedo, algú que havia mort feia molt de temps. D’això fa 34 anys, i jo en puc parlar com si fos ahir. Per tant, ell també ho vivia com si fos ahir i volia compartir-ho amb mi. Llàstima que jo no era l’interlocutor. Intuïa que era important, això sí.

Amb els anys, no va pensar a preguntar-li més detalls?
No m’atrevia. Intuïa que parlar de la guerra era incòmode. I ell no va dir-ne res més. Va morir l’any 1990 i jo, que ja tenia 30 anys, vaig pensar com podia ser que l’hagués deixat marxar sense preguntar-li res. Em vaig sentir mala persona. Preguntar als nostres avis és una obligació moral. Perquè venim d’ells! Aprofito la novel·la per dir-ho, perquè morir amb una història a dins no pot ser bo, ni per a ell mateix ni per a nosaltres ni per al país.

És quan s’adona que la història de l’avi pot ser matèria literària?
Soc conscient que tinc entre mans un petit tresor. Una història que se n’ha anat a la tomba. Però també els fils necessaris per poder estirar-los i tornar a la vida el meu avi. És el que faig: em poso a viatjar a l’Alpujarra, a llegir sobre el final de Lorca, a buscar altres testimonis a la família. I em trobo el meu tiet, germà de la mare, que m’explica que l’avi es dedicava a passar persones que estaven en perill a la zona roja fins a la zona nacional. Es coneixia tots els camins. Per tant, si entrava persones, també les podia treure. Això és just el que li va demanar Luis Rosales, poeta i amic de Lorca, a l’avi: treure’l de casa seva a Granada, on l’havia acollit, i passar-lo al bàndol republicà, que allí no li passaria res. Van arribar unes hores tard: el pla estava previst per a la nit del 16 d’agost de 1936… i a mitja tarda ja se l’havien endut. Tot això ho vaig descobrint a mesura que investigo sobre l’avi i què hi havia de veritat en la seva frase.

I tot li encaixa…
Quan demano a l’Archivo General Militar l’historial del meu avi, em trobo que sí, que tot encaixa. El 14 d’agost de 1936, consta com a voluntario falangista. D os dies abans del drama de Lorca. Ell va anar a afiliar-se al quarter de la Falange, al convent de San Jerónimo. I qui hi havia fent les afiliacions? Luis Rosales! Per tant, es van conèixer personalment. Perquè l’avi, també quan jo era un nen, va veure que sortia Rosales a la tele i va dir: “Ése es mi amigo”. Es van conèixer aquell dia!

Sap si el seu avi va arribar a veure Lorca, a la casa familiar dels Rosales?
Per a mi, això era molt important. Durant set nits, Lorca està al segon pis de la casa que fa cantonada del carrer Angulo i el carrer Tablas, a Granada. Avui és un hotel. Sabem que hi havia un piano i que Lorca tocava i cantava. Que estava bé i se sentia protegit, perquè els Rosales eren una família falangista destacada. Que escrivia poemes, i que hi va fer els darrers Sonetos del amor oscuro. Sabent tot això, imagino com devien ser aquelles nits… Però sé més coses: la meva mare, que ara té 84 anys, em diu que el abuelito estuvo en casa de Lorca. Ben bé, no. No era la casa dels Lorca, a la Huerta de San Vicente, sinó la dels Rosales. Però puc deduir que el meu avi va compartir alguna de les nits aquelles amb Lorca.

La resta de la història, ja forma part de la imaginació del novel·lista…
És clar. Si tens en una habitació Lorca, Rosales i el teu avi, si tens a les mans aquest material, el que has de fer és donar-li versemblança. Aquí hi entra la imaginació. Jo faig seure el meu avi en un racó de l’habitació, callat i discret com era, escoltant les converses entre un grandíssim poeta i un aprenent de poeta més jove, que era Luis Rosales. Aprofito entrevistes que van fer a Lorca els últims anys de la seva vida i poso frases en boca d’ell, en les converses d’aquella habitació. També hi ha entrevistes posteriors amb Luis Rosales, que explicava com era el dia a dia d’aquell agost de 1936: s’intercanviaven la informació, i després parlaven de poesia! És literatura, però fonamentada en un fet versemblant! Jo no desmenteixo en cap punt el que han estudiat els historiadors sobre el final de Lorca, però reomplo els buits. I puc fer-ho, com a novel·lista.

Es diu que Lorca no volia marxar. Hauria acceptat fugir de Granada pels camins que el seu avi coneixia com el palmell de la mà?
Sempre s’hi va negar. Tenia por. Deia que caminava muy torpemente. I la raó definitiva: estava convençut que si marxava de Granada, en lloc d’ell anirien a buscar el seu pare. Pensava que era pitjor marxar i sobreviure que morir ell mateix. Luis Rosales ja ho va dir, que l’únic que sabia que moriria era el mateix Federico.

Rosales va viure tota la seva existència amb la càrrega de no haver pogut evitar la mort de l’amic poeta. Pensa que el seu avi també?
Rosales va dir en un vers que “Yo no me he equivocado en nada, salvo en las cosas que más quería”. Què està dient? Que es va equivocar, que no va poder salvar Federico, que pensava que estaria segur a casa seva. Sap què és viure amb aquest pes? Li van arribar a dir assassí de Lorca! A ell, que va anar a l’habitació del poeta a recollir els últims papers i els va entregar als seus pares! El meu avi, en canvi, era una persona de segona fila, no tenia la mateixa pressió. Però estic segur que per dins sentia el mateix, i li feia pena.

Per què es va fer falangista, un pagès pobríssim de l’Alpujarra com el seu avi Manuel?
En deu minuts, un altre pagès com ell, que l’havia conegut i que jo vaig localitzar per casualitat, em va donar més claus que en anys de recerca. Em va explicar que havien estat junts. I que ells eren molt creients. Un dia s’assabenten que han matat el capellà de Guadix, i pensen que els propers seran ells, que els aniran a matar perquè són catòlics. I agafen les armes, creuen que per defensar-se. Si no, no s’haurien ficat en una guerra. Eren molt pobres, però creien en Déu… encara que avui això ens costi d’entendre. La seva guerra era salvar gent que estaven en perill i passar-los cap a Granada, que era en mans dels sublevats. El meu avi es jugava la pell fent això, de la mateixa manera que Luis Rosales se la jugava amb Lorca, perquè encobrir un rojo era motiu de pena de mort.

Ho veu com una prova dels mil matisos i tragèdies humanes que hi ha en una guerra, més enllà de les ideologies?
Simplifiquem molt. A Lorca el van matar els fatxes. Però no sabem que allà dins estaven a punt de matar-se entre ells, els militars i els falangistes en lluita per qui manava més. I la víctima d’això va ser Lorca: se’l van carregar per humiliar els Rosales, que són falangistes i el tenen protegit. Això s’ha d’explicar.

La condició de guanyador i perdedor és tan nebulosa! El seu avi era guanyador d’una guerra i vivia com els perdedors.
Jo no veia en ell el guanyador d’una guerra. Hi veia un bidell de tercera categoria, que és el que era. Va arribar el 1953 a Barcelona, i va treballar a Correus, a la Duana, a Hisenda i a l’Instituto Nacional de la Seguridad Social. Un bidell de sou mínim, que vivia en un pis humilíssim de la Trinitat Nova. Jo pensava: “Si aquest home ha guanyat una guerra, com deu ser perdre-la?”.

I sense saber-ho, tenia molt a prop un perdedor, el germà de la seva mare, el seu tiet Josep!
Vivia al mateix barri, partit per la Meridiana, a la Trinitat Vella. És solter. Un dia m’ensenya una cicatriu d’una bala, de la Batalla de l’Ebre. I no em diu res més. També al cap del temps, vaig lligar caps i vaig veure que havia de ser de la Lleva del Biberó. Se’n va anar al front amb 17 anys, i el mateix dia que en feia 18 el fereix la bala. I li salva la vida, perquè l’evacuen i quan està recuperat, demana incorporar-se al Cos de Carrabiners. No volia saber res de la seva lleva, crec que li feia vergonya trobar-se cara a cara amb altres companys que havien patit més que ell a la Batalla de l’Ebre o que no havien tornat. Va morir l’any 2005, sense explicar res.

Per això vostè cada any entrevista a La Vanguardia un dels biberons supervivents?
Cada 25 de juliol, des de fa anys. Per aquest juliol de 2019, he de trobar-ne un que ja tingui 99 anys! És com fer un homenatge al tiet: tot el que no et vaig preguntar perquè no volies parlar-ne, ho estic fent als teus companys de lleva.

“Vull que aquesta sigui la novel·la dels anònims, els que no surten a cap llibre”

La història del seu tiet també és trista…
El mobilitzen a l’Ebre, es fica als carrabiners per no tornar-hi, els vencedors l’envien a Cadis per depurar-lo, fa cinc anys de mili i el deixen anar al 1945. Dels 17 als 25 anys no té vida. Quan surt del penal del Puerto de Santa María, fa la cara d’un vell. I es queda solter. La meva tieta Carmeta també: estava enamorada d’un noi de la FAI, Progrés Pujol, que el 1939 ha de fugir, i no torna mai més. Però mentre durava la guerra, aquest noi havia protegit els Amela, que també eren de missa, i no els va passar res.

En un sol llibre, s’hi dibuixen totes les grandeses i misèries de la Guerra Civil?
Em semblava que totes aquestes peces tenien relació. I quina és? La guerra, que remou una família de camperols de Granada, una família humil de Barcelona… i tota aquesta moguda fa que jo existeixi, perquè la filla de Manuel Bonilla es coneix amb el germà petit del Pepito Amela, es casen i jo neixo l’any 1960 fruit de tot això. M’estic explicant a mi mateix.

La gent que no estava ni en un bàndol ni en l’altre, era la gran oblidada de la Guerra Civil?
Vull que aquesta sigui la novel·la dels anònims, dels silenciats, dels que no surten a cap llibre d’història. Quan vaig explicar a l’historiador Ian Gibson que volia fer un llibre del meu avi, em va demanar si el seu nom sortia al llibre de Molina Fajardo. És un home que va fer un llibre, ja fa anys, amb els noms de totes les persones que havien tingut a veure amb la mort de Lorca. Naturalment, l’avi no hi surt, perquè era tan anònim que no comptava. Jo faig un homenatge a aquests anònims, perquè encara que sembli que les seves històries són insignificants i menudíssimes, en realitat són molt grans. Si agafo les històries del Manuel Bonilla o el Pepito Amela amb una mirada poètica, compassiva, com a víctimes del terrabastall terrible que és una guerra, segur que poden tenir una transcendència universal, que ressona en els cors de molta gent i que s’hi pot quedar per sempre. Això és el que he volgut fer!

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *