Suplement

L'entrevista

Xavier Trias: “Ara sembla que tothom es vol presentar com a alcalde de Barcelona”

Jordi Vilarrodà
4 de maig de 2018

A un any d’unes eleccions municipals renyides, a les quals ja no es presentarà com a candidat a l’alcaldia de Barcelona, Xavier Trias i Vidal de Llobatera es mira des d’una altra perspectiva el panorama polític. Però no com un simple observador extern, perquè vol continuar-hi implicat. En aquest context, i després de superar un ensurt de salut, ha decidit fer allò que mai no s’havia plantejat fins ara: escriure   un llibre sobre el seu llarg camí polític: ‘Tot el que no es volia dir’ (Ed. Pòrtic).

Es va confirmant, que l’ex-primer ministre francès Manuel Valls vol optar a l’alcaldia de Barcelona…
Ara sembla que tothom es vol presentar com a alcalde de Barcelona: Valls, Graupera… I és perquè veuen que l’alcaldessa està dèbil. Que tothom vagi fent el que vulgui. Al PDeCAT també tindrem candidat d’aquí a dues setmanes, i es començarà a treballar en la candidatura.

Amb quines perspectives?
Si som capaços de fer-la oberta i transversal, podem guanyar. Pot passar el mateix que a la Generalitat amb Junts per Catalunya, que tothom augurava que seria un desastre i va ser un èxit. Jo trobo molta gent que em para pel carrer i em diu que ens enyoren.

Però de l’enyorança no se’n viu, tal com van de ràpides les coses. Projecte de futur, també en tenen?
La ciutat necessita fer una aposta clara pel coneixement, per la creativitat i la innovació, per la cultura, pel benestar. Però, a més –i això és el que ens diferencia de la senyora Colau–, creiem que es necessita crear activitat econòmica. Si l’atures perquè creus que és qüestió dels poderosos, és un error. Ara se’n comencen a adonar, però hem perdut dos anys i mig. I perdre temps, en una ciutat, és perdre competitivitat.

Que hi hagi tantes ganes de competir per l’alcaldia de Barcelona no hauria de reforçar la iniciativa de Jordi Graupera, d’articular una llista unitària del sobiranisme?
Tothom té dret a presentar els seus plantejaments. Però és necessari saber què vol fer. Graupera és algú que té grans idees, en una tertúlia. Però què farien en habitatge, per exemple? Ja no diguem el senyor Valls, que de la Barcelona actual no en sap res: quants anys fa que no viu a Barcelona? Es pot fer una candidatura transversal, sí, però de gent que conegui bé els problemes i tingui plantejaments clars sobre com cal resoldre’ls. No pot ser això de “voti’m a mi perquè soc conegut, i després ja decidirem què fem”. Vostè expliqui què farà, i la gent el votarà o no segons això. Que ens venguin un producte ja ho hem viscut amb Ada Colau. Ha de venir gent que expliqui solucions aplicables.

Un dels problemes serà articular majories, si es continua dibuixant un mapa polític tan atomitzat…
Jo soc dels que crec que un alcalde ho ha de ser de tots. Ha de ser capaç d’eixamplar la representativitat. Sabent una cosa, això sí: que Barcelona és la capital d’una àrea metropolitana, i una gran ciutat del sud d’Europa, però també és la capital de Catalunya i de la catalanitat. I això no és qüestió de si l’alcalde és independentista o no. És bàsic, no hi pots renunciar. Essent conscients que la sociologia de Barcelona no és la de Vic.

A la vista d’aquest panorama tan obert, li sap greu no ser candidat i tenir l’opció, si més no, de tornar a la plaça de Sant Jaume?
Em pot saber greu, però és una decisió que he pres. Ningú no m’hi obliga. Ara faré 72 anys, i seria alcalde als 73. Un ha de saber ajudar a fer els relleus ben fets, en política, i crec que hem de donar oportunitat a una persona que pugui estar vuit anys a l’alcaldia. Aquest ja no pot ser en Xavier Trias, que ha passat a ser un dels històrics.

Es retira de la política?
No. Soc aquí donant la cara i fent la feina.

Si Joaquim Forn no fos a la presó, seria el seu candidat?
Jo he estat alcalde perquè he tingut en Joaquim Forn. Així de clar. M’ha donat tot el suport sempre, també quan he perdut. Ell era president de la federació de Barcelona de Convergència quan jo vaig demanar suport per presentar-me, i vaig avisar que potser no guanyaria a la primera. I calia que em donessin suport 8 anys o 12. Em va ajudar, vàrem guanyar les eleccions, va ser el primer tinent d’alcalde i la persona responsable de la seguretat a la ciutat. Quan jo deia que el meu candidat era Joaquim Forn, alguna gent no s’ho prenia seriosament. Però amb els fets de l’agost passat, en Forn va fer bé una cosa: exercir com a tal com a conseller, i no és gens fàcil, això.

Vostè en té molta, d’experiència…
Un conseller no és el que surt ell, a lluir el paper més important. En Sanitat, per exemple: si els metges d’un hospital fan un transplantament important, i el conseller del ram vol sortir ell a explicar-ho, aquest és un desastre com a conseller i acabarà malament. Els que ho han d’explicar són els metges, i la direcció de l’hospital. En Forn va fer això, l’agost passat: donar la cara, però deixar que expliqués els detalls qui havia fet l’operatiu, el major Trapero. Ara tothom diu: “Ostres, en Joaquim!”. Ja els ho deia, jo: és un 10. I té la ciutat al cap. A aquest sí que ningú no li hauria d’explicar res.

Al seu llibre parla d’una memòria política llarga. En un traç gruixut, podríem dir que va del pujolisme a l’independentime. I també des del moment en què els polítics controlaven això que era se’n diu el relat, fins ara, en què hi ha moltes altres forces que a vegades els depassen.

No és ni bo ni dolent, és el que ha passat. Al llibre intento explicar la meva experiència: entro en política l’any 1981, visc el traspàs de Sanitat… Espanya i Catalunya es transformen d’una manera molt important, és cert. Però hi ha una cosa que no ha funcionat: l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol. El cop d’estat de Tejero n’és la prova: hi ha gent que decideix que no pot haver-hi 17 models. No és aquell home que es va tornar boig. Es decideix que en aquell moment hi ha d’haver un grau elevat de dependència de Catalunya respecte a l’Estat, que en ocasions ha arribat a ser molt, molt humiliant.

El pujolisme va intentar conviure amb aquesta situació durant anys, fins al segon mandat d’Aznar, el de la majoria absoluta. Vostè era a Madrid, llavors. Com ho va viure
El pujolisme afirmava que Catalunya és una nació, però al mateix temps es volia modernitzar Espanya. Quan Aznar treu la majoria absoluta, el president Pujol pren una decisió que em transmet a mi, com a president del Grup Parlamentari a Madrid: “Trias, hem de votar la investidura d’Aznar a canvi de res”.

No devia ser fàcil…
Ell deia que era molt necessari que la dreta espanyola fes una aposta per la plurinacionalitat de l’Estat. Nosaltres havíem de demostrar que teníem una actitud de col·laboració. Hi havia informes jurídics que ens deien que canviar la Constitució era quasi impossible, i també canviar l’Estatut, perquè no ens deixarien fer el que nosaltres hauríem volgut. Es tractava d’aconseguir una sèrie de transferències, i la cessió d’altres competències. Aconseguir ser una autoritat única a Catalunya, i després, en tot cas, canviar l’Estatut i la Constitució per incloure-les. Pujol va agafar aquests informes i se’n va anar a negociar-ho amb Aznar… i ell li diu que s’ha equivocat, que no hi haurà més transferències. I que el seu problema és que Catalunya li ha quedat petita, que si vol més poder el que ha de fer és entrar al govern d’Espanya.

“Joan Antoni Samaranch m’havia dit que calia aconseguir el concert econòmic, perquè, sinó, la gent demanaria la independència”

Pujol sempre s’hi havia negat en rodó!
Arriba a la conclusió que Aznar ens menysprea, que no entén res. Mai no havíem volgut manar a Madrid. Volíem governar aquí i que ens deixessin tranquils. No ser independents, però sí ser no-depenents. Els bascos no estan en la nostra tessitura perquè no tenen la mateixa situació de dependència. Fins i tot en Joan Antoni Samaranch m’havia dit, a mi, que calia aconseguir el concert econòmic perquè si no la gent demanaria la independència.

En certa manera, ha passat això…
Quan es veu que la millora no és possible, ni a través d’un nou estatut que, efectivament, ens retallen, es va creant un estat d’indignació que provoca una reacció. La societat civil s’organitza perquè aquest país en té una llarga tradició, i surt al carrer de manera festiva i reivindicativa, exigint als polítics que tinguin una determinada actitud, com deia vostè abans. I no és fàcil, perquè quan governes ho has de fer pensant en tothom. Però també és molt clar que quan hi ha aquest clam al carrer estàs obligat a donar-hi resposta.

El preocupa, però, que estiguem en l’atzucac actual, sense haver aconseguit la fita i, a la vegada, amb el 155 i sense govern?
El que em preocupa és tenir amics a la presó, això és el que em preocupa. La resta, no tant, perquè tinc una confiança absoluta en el president Puigdemont. L’hem escollit, deixem-lo actuar. No tenim cap raó per no tenir-li confiança. Abans del dia 22 de maig prendrem decisions del que s’ha de fer.

Vostès no tenien una relació llarga, fa menys temps que es coneixen. I li veig una confiança en Puigdemont molt gran…
És un senyor que no volia ser president, que s’hi va trobar i que ha donat la cara. Que té unes amenaces tremendes a sobre, però que està donant dignitat al càrrec. Ara tothom veu que la va encertar marxant, oi? Doncs fem confiança a en Puigdemont, si us plau. Ja sé que és difícil, que tothom té pressa i demana que fem govern ja, però respectem-li els tempos. En tenim algun de millor, de líder, que ell? Oi que no? Doncs no donem empentes, i passarà el que ha de passar. He parlat amb ell, i cregui’m que té les idees clares. Sap el que es juga ell però sap què necessita el país, i sap quin país tenim, que és una societat complexa amb les majories que tenim. Crec que tothom està convençut que hem de trobar alguna eina de distensió, que hem de poder generar un diàleg i una entesa. Però que això no es fa mai abaixant-se els pantalons, sinó des de la dignitat, i des dels plantejaments clars de cap on es vol anar. Qualsevol solució de futur, tots hem de saber que s’haurà de votar. Ningú no es pot creure que, tal com han anat les coses, no s’acabi votant per decidir entre tots si ens agrada o no ens agrada. És normal. Les democràcies exigeixen lideratge, que mani aquell qui governa, però és evident que segons quines decisions, avui, s’han de posar a consulta de la gent.

  • Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *