Suplement

L'entrevista

Yve Ramírez: “La idea del creixement infinit és inviable”

Jaume Barrull
14 de juliol de 2019

Les xarxes socials s’han convertit en una eina amb certes dosis de democratització comunicativa. El coneixement és a l’abast de tothom qui el sàpiga buscar. Convertir-lo en material assequible i proper ja no és tan fàcil. Yve Ramírez s’ha convertit en una especialista del moviment Residu Zero a base d’investigar, provar, insistir, comprometre’s i convertir la seva experiència personal en material útil per a qui ha començat a prendre consciència que la lluita per la supervivència del planeta ens interpel·la a tots nosaltres.

Està a punt de treure un llibre.
Es titularà Vida residuo cero, empieza a restar desde casa. Ara està molt de moda aquest concepte, és molt funcional perquè es fa evident quina és la idea, però també a vegades sembla que sigui de superherois. No és un objectiu obsessiu, és un camí per aconseguir millorar el món. El més important és començar a restar, és com una brúixola. La majoria no arribarem a aconseguir realment aquest objectiu. Són molt pocs els qui poden dur una vida que els permeti condensar tota la brossa que generen de dos anys en un pot de vidre. N’hi ha, però no és viable per a la majoria de la població. La idea és conscienciar la gent de tot el que pot fer des de casa. Generem molta brossa, més de la que el planeta pot assumir.

Es parla molt del canvi climàtic i que ens trobem en un moment crític. Els qui tenen el poder, en canvi, no semblen gaire preocupats per posar-hi remei.
Cada vegada en són més conscients i van assumint les conseqüències de mantenir el model. El que passa és que ara mateix hi ha unes implicacions econòmiques molt bèsties en el sistema. Cada vegada es fa més evident que la sostenibilitat no és una opció altruista, sinó que comença a ser una necessitat, fins i tot econòmica. La idea del creixement infinit és inviable i algunes empreses en pagaran les conseqüències si no canvien les estratègies. El canvi el tenen a sobre i s’han d’espavilar.

Quines coses li van passar a vostè perquè prengués consciència del problema i assumís formar part de la solució?
El 2001 vaig arribar a Barcelona i em va sorprendre tenir tres contenidors davant de casa. A Veneçuela no reciclàvem. Encara no es fa avui en dia. Era la primera vegada que marxava de casa i m’havia de fer responsable d’una llar. Per a mi va ser inqüestionable el fet de reciclar. Jo i la meva parella vam començar a prendre consciència de la quantitat de residus que generem. A Barcelona no tenia cotxe i vaig començar a utilitzar el transport públic i la bicicleta. S’ha de tenir en compte que jo venia d’un país petrolier en el qual, fins i tot ara que està passant una crisi brutal, la gasolina és més barata que l’aigua. Això vol dir que tothom es mou amb cotxe o moto per anar a tot arreu, i es generen uns nivells de contaminació molt bèsties. Aquí havia de viure una altra realitat i avui en dia soc bicidependent. També vam fer un canvi de paradigma per raons econòmiques. Veníem a estudiar i el nostre pressupost per al dia a dia era limitat. Com que no teníem ingressos havíem de reduir despeses, i el fet de viure amb menys coses també ens va permetre adonar-nos que vivíem millor sense acumular tants productes. La mescla d’aquestes experiències es va convertir en un punt d’inflexió.

Tendeix a posar l’èmfasi en el medi ambient en lloc de fer-ho en la salut.
Si en lloc d’obsessionar-nos a consumir productes ecològics, supernutritius i hipersaludables posem el medi ambient com a eix vertebrador del nostre consum, els efectes positius sobre el nostre benestar ja hi són inherents. En canvi, quan només ens centrem en nosaltres no hi ha cap garantia que siguem respectuosos amb el planeta, encara que mengem productes ecològics. Si provenen de l’altra punta del món potser no són gaire sostenibles. Nosaltres formem part del medi ambient i per això la nostra salut hi va implícita quan ho posem al centre de la nostra alimentació. Si et vols cuidar has de tenir cura del planeta.

Tenir en compte el cicle de vida dels projectes, un concepte que encara s’ha d’obrir camí entre els consumidors.
Hi ha una recomanació de les Nacions Unides segons la qual les empreses, les administracions i la ciutadania han d’incorporar el cicle vital dels productes com una raó més per prendre decisions: tenir en compte tots els recursos i energia que fan falta per produir, comercialitzar, utilitzar i mantenir un producte, així com les conseqüències pel medi ambient quan ja no el fem servir.

Un indicador comprensible seria la petjada hídrica?
Sí, saber quin és el cost des del punt de vista de l’aigua que implica cada producte. En un futur seria ideal que en l’etiquetatge sortissin les diferents petjades com la de l’aigua o la del diòxid de carboni. Jo el que diria és que nosaltres també tenim la responsabilitat de ser consumidors actius i mirar d’informar-nos amb dades tan senzilles com els embolcalls, per exemple. La petjada del polièster és molt bèstia. Nosaltres tenim la capacitat de decidir si volem comprar o no productes que en portin. Això no costa gaire, només cal mirar l’etiqueta de la roba que comprem, per exemple. M’encantaria donar una fórmula, però no existeix. El que hem de fer és informar-nos i això passa per ser més actius. Si baixem a la petita escala és més fàcil trobar informació que a les grans superfícies.

És un estil de vida més car? És a l’abast de les classes populars?
Si a l’hora de consumir només ens plantegem la qualitat i no posem èmfasi en la quantitat, és més car. Els productes ecològics i artesans tendeixen a ser més costosos que els industrials i convencionals. El que nosaltres proposem és repensar el consum, apoderar-nos i canviar la perspectiva. Cal que comprem tanta roba? Hi ha estudis que parlen que molta gent no utilitza més del 10% de la roba que té a l’armari. Si en lloc de comprar galetes ens les fem nosaltres, són més barates i saludables. En el cas de la carn també és paradigmàtic, és molt millor menjar-ne menys i de més bona qualitat que no pas consumir-ne cada dia. Hem de consumir menys i saber allargar la vida dels productes, donar-los vida a través de qui els pugui fer servir. Fer intercanvi, fomentar la segona mà i ser pràctics. Acumular no serveix de res.

Hi ha esperança?

Penso que sí. El noranta per cent dels grans peixos està en perill per culpa de la nostra actuació, però també és veritat que, si es protegeix, la vida als oceans es regenera molt ràpidament. Quan es protegeixen espais naturals, la vida tendeix a refer-se. La gent es pregunta si serveix de res que hi faci alguna cosa. Cada espanyol genera una mitjana de 440kg de brossa anual, només que puguis reduir aquesta quantitat ja és un pas important.

  • Compartir